divendres, 17 d’agost del 2012

Hockey Hall of Fame

Scroll down for the Spanish and English versions of this text

 
Un museu dedicat a l’hoquei sobre gel? I què carai s’hi deu poder veure? Aquestes són les dues preguntes que van fer que visités el Hockey Hall of Fame, situat a la cèntrica cantonada de Front St. amb Yonge St. Aquestes dues preguntes sumades, és clar, a la passió que es respira en aquesta ciutat pel seu esport rei (els Maple Leafs són una religió i l’Air Canada Centre és la seva catedral) i per un record infantil que va elevar a la categoria de mite el Hall of Fame del bàsquet (que està a Springfield, Massachusetts).
La resposta és senzilla però adquireix dimensions insospitades: tot allò referent a l’hoquei sobre gel. I aquest ‘tot’ significa exactament ‘tot’: equipament històric (patins, sticks, pucks, roba, màscares, cascs...), trofeus diversos, vitrines dedicades a personalitats legendàries d’aquest esport (principalment jugadors, però també entrenadors i fins i tot un àrbitre!), vitrines commemoratives dels millors moments de la història, la recreació del vestidor dels Montreal Canadiens i un etcétera literalment inacable.
L’exposició més tradicional es complementa amb una ingent oferta més moderna, formada per projeccions de vídeos en diversos indrets, espais interactius on decidir quin moment històric es vol reviure, zona de vídeojocs, cabines de comentaristes on enregistrar-se un mateix narrant una jugada... i la part més concorreguda, quatre camps en miniatura on el visitant pot emular els seus ídols i disparar a gol, o fer de porter i evitar que li’n marquin.
La visita no és completa, però, fins que es puja al pis superior, on hi ha la Stanley Cup original dins una sala cuirassada com la caixa forta d’un banc, i també la versió actual del trofeu que distingeix el campió de la lliga professional NHL, amb el qual tothom s’hi pot fer fotografies.
En definitiva, el Hockey Hall of Fame és un bon lloc on resguardar-se un dia de mal temps i on els nens poden passar-s’ho bé. Ara, potser val més deixar la visita de banda si no s’han sentit mai noms com Gretzky, Lemieux, Lafleur, Stanley Cup o NHL.
Web oficial: www.hhof.com
- - - - - - - - - -

Recreación del vestuario de los Montreal Canadiens
¿Un museo dedicado al hockey sobre hielo? Y, ¿qué demonios se debe poder ver? Estas son las dos preguntas que hicieron que visitara en Hockey Hall of Fame, situado en el céntrico cruce de Front St. con Yonge St. Estas dos preguntas sumadas, claro, a la pasión que se respira en esta ciudad por su deporte rey (los Maple Leafs son una religión y el Air Canada Centre su catedral) y por un recuerdo infantil que elevó a la categoría de mito el Hall of Fame de baloncesto (que está en Springfield, Massachusetts).
La respuesta es sencilla per adquiere unas dimensiones insospechadas: todo lo referente al hockey hielo. Y ese ‘todo’ significa exactamente ‘todo’: material histórico (patines, sticks, pucks, ropa, máscaras, cascos…), trofeos varios, vitrinas dedicadas a personalidades legendarias de este deporte (principalmente jugadores, pero también entrenadores e ¡incluso un árbitro!), vitrinas conmemorativas de los mejores momentos de la historia, la recreación del vestuario de los Montreal Canadiens y un etcétera literalmente inacabable.
La exposición más tradicional se complementa con una ingente oferta más moderna, formada por proyecciones de vídeos en varios lugares, espacios interactivos donde decidir qué momento histórico se quiere revivir, zona de vídeo-juegos, cabinas de comentaristas donde grabarse a uno mismo narrando una jugada… y la parte más concurrida, cuatro campos en miniatura en los que el visitante puede emular a sus ídolos y disparar a gol, o ejercer de portero y evitar que se los marquen.
La visita no es completa, no obstante, hasta que se sube al piso superior, donde se guarda la Stanley Cup original dentro de una sala acorazada como la caja fuerte de un banco, y también la versión actual del trofeo que distingue al campeón de la liga profefional NHL, con el que todo el mundo puede hacerse fotografías.
En definitiva, el Hockey Hall of Fame es un buen lugar en el que resguardarse un día de mal tiempo y donde los niños pueden pasarlo bien. Dicho esto, quizás vale más dejar la visita de lado si no se han escuchado nunca nombres como Gretzky, Lemieux, Lafleur, Stanley Cup o NHL.
Web oficial: www.hhof.com
- - - - - - - - -

Capilla, digo vitrina, dedicada a Wayne Gretzky
  A museum focused on ice hockey? And what the hell you could see there? Those are the two questions that made me visit the Hockey Hall of Fame, located centrally at Front St. with Yonge St. These two questions added, of course, to the passion you can breathe in this city for its king sport (Maple Leafs are a religion and Air Canada Centre is its cathedral), and to a childhood memory which upgraded the Basketball Hall of Fame (located in Springfield, Massachusetts) to the myth level.

The answer is simple, but it gets unsuspected dimensions: everything concerning to ice hockey. And this word ‘everything’ means exactly ‘everything’: historical equipment (skates, sticks, pucks, clothes, masks, helmets…), varied trophies, showcases devoted to legendary personalities of this sport (mainly players, but also trainers and even a referee!), showcases commemorative of the best moments of the history, the recreation of the Montreal Canadiens dressing room and a literally endless etcetera.

The more traditional exhibition is complemented with a huge more modern offer, with video showings in a few different spots, interactive points where you can decide which historic moment you want to live again, videogames zone, press boxes where one can register himself narrating a highlight… and the most busy place, four mini fields where the visitor can emulate his idols and shoot to goal, or act as a goalkeeper and try to avoid the others to score.

The visit is not completed until you go upstairs, where there is the original Stanley Cup, kept in an armoured room as it was a bank, and also the present version of this trophy that distinguish the professional league NHL champion, and with which everybody can take a picture.

In conclusion, the Hockey Hall of Fame is a good place where take shelter on a rainy day and where the kids can have a good time. That said, maybe it would be better to leave the visit a part if you have never heard names as Gretzky, Lemieux, Lafleur, Stanley Cup or NHL.

Official website: www.hhof.com

Yes, everybody can take a picture with the Stanley Cup

dimarts, 12 de juny del 2012

The Communist Daughter

Scroll down for the Spanish and English versions of this text

Michael Lewis Johnson, cambrer-trompetista
L'experiència més màgica viscuda durant els primers set mesos a Toronto va ser en un indret anomenat The Communist’s Daughter (La Filla del Comunista). Aquest bar fosc i allargat té en la música en directe el seu reclam fonamental, però amb una particularitat ben especial: els dissabtes a la tarda (de quatre a set) no és un grup convidat qui actua, sinó el propietari de l’establiment i barman, Michael Lewis Johnson (veu i trompeta), acompanyat de la banda The Red Rhythm (guitarra, baix, contrabaix i saxo). Un espectacle càlid i proper, o més aviat íntim. Una atmosfera única, confortable, acollidora i amigable, una d’aquelles estones de felicitat compartida tan poc habituals en una ciutat generalment massa gran i massa freda com sovint es mostra Toronto.
El local es troba situat al 1149 de Dundas Street West (cantonada amb Ossington Avenue), al rovell de l’ou d’una de les zones més de moda de la ciutat. Restaurants plens a vessar i un caràcter d’heterogeneïtat bohèmia. Al rètol de la façana encara s’hi llegeix Nazaré Snack Bar, herència d’antics propietaris, i cal fixar-se en una pissarra penjada al finestral darrere el qual toquen els músics per endevinar que has arribat a The Communist Daughter.
Línia de tauletes rodones a l’esquerra i barra de principi a fi a la dreta. Tot ple. Només tenim lloc drets al fons del local, recolzats a un clàssic juke-box. Els qui entren al darrera s’acomoden sense timidesa a l’altra banda de la barra, colze a colze amb el cambrer-trompetista. El Michael Lewis Johnson omple l’estància amb un carisma magnètic, ningú se li resisteix. Canta mentre ens serveix la cervesa stout artesanal de la casa i aprofita els parèntesis la seva interpretació a la trompeta per arreplegar i rentar ràpidament quatre gots, que ja no li’n queden de nets.
Absolutament recomanable. Ah, i els diumenges de cinc a vuit també hi ha actuació, de John Borra i Sam Ferrara.
- - - - - - - - - -
El contrabajo y dos clientes, pausa cigarrillo
La experiencia más mágica vivida durante los primeros siete meses en Toronto fue en un lugar llamado The Communist Daughter (La Hija del Comunista). Este bar oscuro y alargado tiene en la música en directo su reclamo fundamental, pero con una particularidad bien especial: los sábados por la tarde (de cuatro a siete) no es un grupo invitado el que actúa, sino el propietario del establecimiento y barman, Michael Lewis Johnson (voz y trompeta), acompañado de la banda The Red Rhythm (guitarra, bajo, contrabajo y saxo). Un espectáculo cálido y cercano, o más bien íntimo. Una atmósfera única, confortable, acogedora y amigable, uno de esos instantes de felicidad compartida tan poco habituales en una ciudad generalmente demasiado grande y demasiado fría como a menudo se muestra Toronto.
El local se encuentra situado en el 1149 de Dundas Street West (esquina con Ossington Avenue), en el meollo de una de las zonas más de moda de la ciudad. Restaurantes repletos y un carácter de heterogeneidad bohemia. En el cartel de la fachada todavía se lee Nazaré Snack Bar, herencia de antiguos propietarios, y hay que fijarse en una pizarra colgada en el ventanal tras el que tocan los músicos para adivinar que has llegado a The Communist Daughter.
Línea de mesitas redondas a la izquierda y barra de principio a fin a la derecha. Todo ocupado. Sólo tenemos sitio de pie al fondo del local, apoyados en un clásico juke-box. Quienes entran más tarde se acomodan sin timidez al otro lado de la barra, codo a codo con el camarero-trompetista. Michael Lewis Johnson llena la estancia con un carisma magnético, nadie se le resiste. Canta mientras nos sirve la cerveza stout artesanal de la casa y aprovecha los paréntesis en su interpretación a la trompeta para recoger y lavar rápidamente cuatro vasos, que se le han agotado los limpios.
Absolutamente recomendable. Ah, y los domingos de cinco a ocho también hay actuación, de John Borra y Sam Ferrara.


- - - - - - - - - -

Stout beers and Michael Lewis Johnson
The most magical experience I have lived during my first seven months in Toronto was in a place called The Communist Daughter. This dark and elongate bar has the live music as its essential claim, but with a very special peculiarity: on Saturday evenings (from 4 to 7), it doesn’t play an invited group but the owner of the place and barman, Michael Lewis Johnson (voice and trumpet), accompanied by The Red Rhythm band (guitar, bass, contrabass and saxophone). A warm and close show, even intimate. A singular, comfortable, cozy and friendly atmosphere; one of those so uncommon moments of shared happiness in a city that often appears as too big and too cold.

The place is located at 1149 Dundas Street West (at Ossington Avenue), in the heart of one of the most fashionable areas of the city. Crowded restaurants and a character of bohemian heterogeneity. On the front name you can read Nazaré Snack Bar, inheritance of ancient owners, and you have to look to a little slate hanging at the picture window to guess that you have already arrived to The Communist Daughter.

Line of small round tables at the left and a bar from the beginning to the end at the right. All occupied. We only have place stand up at the bottom of the room, leaned on a juke-box. Those who enter later on, accommodate themselves at the other side of the bar, beside the waiter-trumpeter. Michael Lewis Johnson fills the place with a magnetic charisma. He sings while serves the house stout craft beer and takes advantage of his trumpet performance parenthesis to pick a few glasses up and wash them quickly.

Absolutely advisable. And on Sundays from 5 to 8 there is also a show, by John Borra and Sam Ferrara.

diumenge, 3 de juny del 2012

Henry of Pelham

Scroll down for the Spanish and English versions of this text


 Primera visita a un celler canadenc: Henry of Pelham. I ha valgut la pena! Les raons per decidir anar-hi no eren moltes però sí de pes: celler familiar, alguns bons vins ja tastats (els seus tres ice wines i l’escumós rosat Cuvée Catharine) i situat a la Niagara Peninsula, a una horeta i poc de Toronto. El balanç final, més que bo: tant pel que fa al vi com per tot el que s’aprèn al costat d’un home savi.
El cotxe de lloguer t’allunya ràpidament de la ciutat en un dia rúfol. La Gardiner Expressway i la Queen Elizabeth Way se succeeixen veloces fins a Hamilton, ciutat de fum i fàbriques de l’extrem oest del llac Ontario. A partir d’allà, millor fugir de les vies ràpides i endinsar-se per carreteres rurals per gaudir d’un ambient més humà i proper a la realitat de la Niagara Peninsula: camps de color verd fosforescent i granges de fusta. Aquesta estranya peninsula té l’istme a l’alçada de Hamilton i s’estén cap a l’est fins a tallar-se bruscament als penya-segats del riu Niagara (sí, el de les catarates de Superman I). A l’altra banda del riu, Buffalo i l’estat de Nova York (Estats Units). Aviat es comencen a veure les primeres vinyes.
A la botiga del celler, Paul Speck és l’anfitrió. És un dels tres germans propietaris de Henry of Pelham. Cabell negre, somriure fàcil i posat proper. Explica com el seu rebesavi Henry va construir aquell edifici abans i que el Canadà fos país. Li havien donat 40 ha de terra per haver lluitat amb el regiment lleialista dels Butler’s Rangers a Niagara-on-the-Lake a finals segle XVIII. Va repartir-les entre els seus 14 fills.
El pare del Paul va comprar l’últim trosset d’aquelles terres que li quedava a un membre de la família, un cosí. Va plantar-hi les primeres vinyes i va proposar-se recuperar les terres que pogués. L’any 1988 veia la llum Henry of Pelham amb la primera anyada. Parlar amb Paul Speck és parlar amb un savi del vi d’Ontario. Va participar decisivament en la creació del model de denominacions per al vi del Canada (les VQA), va aportar el seu coneixement per delimitar el territori de la VQA Niagara Peninsula i, més endavant, va aconseguir subdividir-la en deu subzones (alguns dels seus vins només s’etiqueten sota la VQA Short Hills Bench).
Endinsats amb ell fins a les profunditats del celler per fer el tast, les barriques són muts testimonis d’una conversa agradable i distesa tot explicant i analitzant els seus vins. Vins que, en general, transmeten frescor gràcies a una agradabilíssima acidesa natural i una més que encertada vinificació que no admet l’endolciment gratuït a què tan aficionats són els paladars canadencs.
Comencem el tast amb el Cuvée Catharine Rosé Brut (70% Pinot Noir, 30% Chardonnay / 30 mesos en ampolla), un impressionant escumós rosat elaborat amb mètode tradicional. Aromes marcades de llevats i sotabosc. Llarg, estructurat i de bombolla integradíssima. Un vi dedicat a la rebesàvia i que posseeix tota l’elegància i el caràcter d’una matrona com deuria haver estat aquella dona de 14 fills.
La segona parada del viatge a través dels vins de Henry of Pelham és el Speck Family Reserve Riesling 2008 (100% Riesling / jove). Per fi un riesling canadenc que no dolceja en excés! Flaire de mel, flors i un toc de petroli. Encara conserva una bona acidesa, i ofereix una sorpresa en forma de tons minerals. Textura greixosa. Un vi de caràcter alsacià que, segons assegura el Paul, podem degustar perfectament d’aquí uns anys... ho confirmarem tastant ben aviat l’anyada 2004...
Tanquem el capítol de blancs amb el Speck Family Reserve Chardonnay 2009 (100% Chardonnay / fermentat i envellit 6 mesos en barrica de roure francès, 60% nou), que presenta un bonic i brillant color d’or pàl·lid. En nas ressalten les vainilles i els fumats, que precedeixen l’arribada de certs tons cítrics i de préssec. Altre cop, gaudim la textura untuosa en aquest vi de guiny californià.
Inaugurem la sessió de negres amb un –no podia ser una altra varietat- Speck Family Reserve Pinot Noir 2009 (100% Pinot Noir / envellit en barrica de roure francès, una tercera part noves). Un vi profund i complex, que revela aromes especiades (clau) i de fruita vermella gens sobremadurada. Molt fresc en boca, regala l’alè amb tons balsàmics (com de menta). Aquesta frescor és el que més sorprèn i agrada d’aquest vi, que relacionaries –tòpic sobre tópic- amb el clima d’aquest país... tot i que ells diuen que a Niagara Peninsula tenen unes temperatures privilegiades (demà m’afaitaràs...).
Continuem dirigint-nos cap a un dels cupatges més característics del món del vi, un clàssic meritage, el Speck Family Reserve Cabernet-Merlot 2007 (50% Cabernet Sauvignon, 50% Merlot... i alguns anys un xic de Cabernet Franc / fermentat en bóta oberta de roure francès de 5.000 litres i envellit 20 mesos en barriques també franceses, un 60% noves), que reclama el títol de vi més elegant i rellevant de la família. Vaja, que n’és el pare, tot tratjat i ben abillat, perfectament disposat per a una reunió de negocis financers del més alt nivell. S’expressa a la vista a través d’un color cirera fosc. Mostra una interessant subtilitat en nas, amb una fruita vermella no gaire intensa, per acabar d’explotar en boca, amb uns tanins apetitosos. Records bordelesos...
El Paul ha guardat fins a l’últim moment l’as a la màniga. No és el seu vi més car ni més pretenciós, però sens dubte és el més sorprenent i interessant. Un d’aquells vins d’amor-odi... AMOR! De fet, pertany a la segona línia de la casa, els ‘Reserve’, com si fos un fill descarriat o no reconegut a qui no permeten l’entrada i els còctels del club dels VQA Short Hills Bench i s’ha de conformar amb les cerveses del més modest club del VQA Ontario. Es tracta del Henry of Pelham Reserve Baco Noir 2010 (100% Baco Noir de vinyes plantades el 1984 i el 1994 / 15 mesos en barrica de roure americà), que ensenya les urpes des del principi, amb un color vermell sanguinolent ben fosc. En nas confirma la concentració i potència, amb aromes fumades, de tabac i cedre. I en boca, la sorpresa majúscula, per la seva marcada acidesa i frescor, una característica inesperada que combina de forma superba amb tota aquella ultra concentració que amenaçava de donar un bon cop de puny directe al paladar. Emoció i alegria d’haver trobat un vi DIFERENT (així, en majúscules), que ha viatjat cap a casa. Això sí, advertència de l’home savi davant de potencials jovenells precipitats: el baco noir pot ser molt bo si està ben elaborat o pot ser el pitjor vi del món si està mal elaborat (això ja m’ho havien dit del sumoll i la carinyena, oi?).
Per cloure el tast, no podíem deixar el celler sense tastar el Henry of Pelham Icewine Riesling 2008 (100% Riesling collit quan la vinya està glaçada de forma natural a una temperatura d’entre -8ºC i -13ºC... quin fred! / quan es premsa, l’aigua del raïm queda enrera en forma de bloc de gel, mentre que el suc que cau és pràcticament sucre i varietal). Tastant aquest vi (o els altres icewines de Vidal i de Cabernet Franc) venen ganes de fer l’onada, aplaudir i treure’s el barret tot alhora. Aromes principalment cítrics (llimona i llima) i tocs de mel. Acidesa refrescant en boca i no gaire alcohol (8,8%) fan que es converteixi en un company ideal de sobretaules, com aquells amics amb qui la conversa flueix i flueix i amb qui ve de gust enllaçar dinar amb berenar i berenar amb sopar.
Acabem la jornada, fent un mos al Coach House Café, el restaurant situat a les mateixes instal·lacions del celler, d’impagable terrassa i cuina senzilla però satisfactòria. Tot dinant tastem:
-Henry of Pelham Rosé 2011 (Cabernet Sauvignon, Gamay i Syrah / jove), fresc i sense pretencions... NO és dolç!!! Iupi!


- - - - - - - - - -
Primera visita a una bodega canadiense: Henry of Pelham. ¡Y ha valido la pena! Las razones para decidir ir no eran muchas pero sí de peso: bodega familiar, algunos buenos vinos ya catados (sus tres ice wines y el espumoso rosado Cuvée Catharine) y situada en la Niagara Peninsula, a una horita y poco de Toronto. El balance final, más que bueno: tanto por lo que al vino se refiere como por todo lo que se aprende al lado de un hombre sabio.
El coche de alquiler te aleja rápidamente de la ciudad en un día encapotado. La Gardiner Expressway y la Queen Elizabeth Way se suceden veloces hasta Hamilton, ciudad de humo y fábricas del extremo oeste del lago Ontario. A partir de allí, mejor huir de las vías rápidas y adentrarse por carreteras rurales para disfrutar de un ambiente más humano y cercano a la realidad de la Niagara Peninsula: campos de color verde fosforescente y granjas de madera. Esta extraña península tiene el istmo a la altura de Hamilton y se extiende hacia el este hasta cortarse bruscamente en los acantilados del río Niagara (sí, el de las cataratas de Superman I). Al otro lado del río, Buffalo y el estado de Nueva York (Estados Unidos). Pronto se empiezan a ver las primeras viñas.
En la tienda de la bodega, Paul Speck es el anfitrión. Es uno de los tres hermanos propietarios de Henry of Pelham. Cabello negro, sonrisa fácil y talante cercano. Explica cómo su tatarabuelo Henry construyó ese edificio antes incluso de que Canadá fuera país. Le habían donado 40 ha de tierra por haber luchado con el regimiento lealista de los Butler’s Rangers en Niagara-on-the-Lake a finales del siglo XVIII. Las repartió entre sus 14 hijos.
El padre de Paul compró el último pedacito de aquellas tierras que le quedaba a un miembro de la familia, un primo. Plantó los primeros viñedos y se propuso recuperar las tierras que pudiese. En 1988, veía la luz la primera añada de Henry of Pelham. Hablar con Paul Speck es hablar con un sabio del vino de Ontario. Participó decisivamente en la creación del modelo de denominaciones para el vino de Canadá (las VQA), aportó su conocimiento para delimitar el territorio de la VQA Niagara Peninsula y, más adelante, consiguió subdividirla en diez subzonas (algunos de sus vinos se etiquetan exclusivamente bajo la VQA Short Hills Bench).
Adentrándonos con él hasta las profundidades de la bodega para realizar la cata, las barricas son mudos testigos de una conversación agradable y distendida, explicando y analizando sus vinos. Vinos que, en general, transmiten frescor gracias a una agradabilísima acidez natural y una más que acertada vinificación que no admite el endulzamiento gratuito a que tan aficionados son los paladares canadienses.
 Empezamos la cata con el Cuvée Catharine Rosé Brut (70% Pinot Noir, 30% Chardonnay / 30 meses en botella), un impresionante espumoso rosado elaborado con método tradicional. Aromas marcados de levaduras y hierba. Largo, estructurado y de burbuja integradísima. Un vino dedicado a la tatarabuela que posee toda la elegancia y el carácter de una mujer madura, como debía haber sido aquella madre de 14 hijos.
La segunda parada del viaje a través de los vinos de Henry of Pelham es el Speck Family Reserve Riesling 2008 (100% Riesling / joven). ¡Por fin un riesling canadiense que no tira excesivamente a dulce! Perfume de miel, flores y un toque de petróleo. Todavía conserva una buena acidez, y ofrece una sorpresa en forma de tonos minerales. Textura grasa. Un vino de carácter alsaciano que, según asegura Paul, podemos degustar perfectamente de aquí a unos años… lo confirmaremos catando bien pronto la añada 2004…
Cerramos el capítulo de blancos con el Speck Family Reserve Chardonnay 2009 (100% Chardonnay / fermentado y envejecido 6 meses en barrica de roble francés, 60% nuevo), que presenta un bonito y brillante color de oro pálido. En nariz resaltan las vainillas y los ahumados, que preceden la llegada de ciertos tonos cítricos y de melocotón. Otra vez, disfrutamos la textura untuosa en este vino de guiño californiano.
Inauguramos la sesión de tintos con un –no podía ser otra variedad- Speck Family Reserve Pinot Noir 2009 (100% Pinot Noir / envejecido en barrica de roble francés, una tercera parte nuevas). Un vino profundo y complejo, que revela aromas especiados (clavo) y de fruta roja nada sobremadurada. Ligero y muy fresco en boca, brinda al aliento tonos balsámicos (como de menta). Esta frescor es lo que más sorprende y gusta de este vino, que relacionarías –tópico sobre tópico- con el clima de este país… aunque ellos dicen que en Niagara Peninsula tienen unas temperaturas privilegiadas (ya, ya…).
Continuamos nuestro camino sensorial dirigiéndonos hacia uno de los coupages más característicos del mundo del vino, un clásico meritage, el Speck Family Reserve Cabernet-Merlot 2007 (50% Cabernet Sauvignon, 50% Merlot… y algunos años una pizca de Cabernet Franc / fermentado en bota abierta de roble francés de 5.000 litros y envejecido 20 meses en barricas también de roble francés, un 60% nuevas), que reclama el título de vino más elegante y relevante de la familia. Vaya, que es el padre, todo trajeado y bien ataviado, perfectamente dispuesto para una reunión de negocios financieros al más alto nivel. Se expresa a la vista a través de un color cereza picota. Muestra una interesante sutileza en nariz, con una fruta roja no muy intensa, para acabar de explotar en boca, con unos taninos apetitosos. Recuerdos bordeleses…
Paul se ha guardado hasta el último momento su as en la manga. No es su vino más caro ni más pretencioso, pero sin duda es el más sorprendente e interesante. Uno de esos vinos de amor-odio… ¡AMOR! De hecho, pertenece a la segunda línea de la casa, los ‘Reserve’, como si fuera un hijo descarriado o no reconocido a quien no le permiten la entrada ni los cócteles del club de los VQA Short Hills Bench y se tiene que conformar con las cervezas del más modesto club de los VQA Ontario. Se trata del Henry of Pelham Reserve Baco Noir 2010 (100% Baco Noir de viñas plantadas en 1984 y en 1994 / 15 meses en barrica de roble americano), que enseña las garras desde el principio, con un color rojo sanguinolento bien oscuro. En nariz, confirma la concentración y potencia, con aromas ahumados, de tabaco y cedro. Y en boca, la sorpresa mayúscula, por su marcada acidez y frescor, una característica inesperada que combina de forma soberbia con toda aquella ultraconcentración que amenazaba con dar un buen puñetazo directo al paladar. Emoción y alegría por haber encontrado un vino DIFERENTE (así, en mayúsculas), que ya ha viajado para casa por partida doble. Eso sí, advertencia del hombre sabio ante potenciales jovenzuelos precipitados: el baco noir puede ser muy bueno si está bien elaborado o puede ser el peor vino del mundo si está mal elaborado (eso ya me lo habían dicho del sumoll y la cariñena, ¿verdad?).
Para concluir la cata, no podíamos dejar la bodega sin catar el Henry of Pelham Icewine Riesling 2008 (100% Riesling, vendimiado cuando la viña está helada de forma natural a una temperatura de entre -8ºC y -13ºC… ¡qué frío! / cuando se prensa, el agua de la uva queda atrás en forma de bloque de hielo, mientras el zumo que cae es prácticamente azúcar y varietal). Catando este vino (o sus otros icewines de Vidal y de Cabernet Franc) vienen ganas de hacer la ola, aplaudir y sacarse el sombrero todo a la vez. Aromas principalmente cítricos (limón y lima) y toques de miel. Acidez refrescante en boca y no mucho alcohol (8,8%) hacen que se convierta en un compañero ideal de sobremesas, como esos amigos con quienes la conversación fluye y fluye y con quienes apetece enlazar comida con merienda y merienda con cena. 
Acabamos la jornada comiendo algo en el Coach House Café, el restaurante situado en las mismas instalaciones de la bodega, de impagable terraza y cocina sencilla pero satisfactoria. Mientras comemos probamos:
-Henry of Pelham Rosé 2011 (Cabernet Sauvignon, Gamay y Surah / joven), fresco y sin pretenciones... ¡¡¡NO es dulce!!! ¡Yupi!



- - - - - - - - - -

First visit to a Canadian winery: Henry of Pelham. And it was totally worth it! We hadn’t a few reasons to decide going there: family owned and operated winery, some good wines already tasted (their three ice wines and the sparkling rosé Cuvée Catharine) and located in Niagara Peninsula, one hour from Toronto. The final balance, more than good: both for the wines and for what you can learn beside a wise man.

The rented car moves you away from the city quickly, in an overcast day. The Gardiner Expressway and the Queen Elizabeth Way follow fast one another until Hamilton, smoky city of factories located at the West end of Ontario Lake. From there, it is better to run away from speed ways and venture by rural roads, enjoying a more human environment, actually closer to the Niagara Peninsula’s reality: neon green fields and wooden farms. This weird peninsula has its isthmus at Hamilton and it extends from there to the east until it is cut by the Niagara river cliffs (yes, that same river of the falls of Superman I). At the other side of the river, Buffalo and the New York state (United States). Soon, you can see the first vineyards.

Inside the winery’s shop, Paul Speck is the host. He is one of the three brothers who own Henry of Pelham. Black hair, easy smile and warm mood. He explains how his great-great-grandfather Henry built that building even before than Canada was a country. He was given a 40 ha field due to his participation in the loyalist regiment of Butler’s Rangers at Niagara-on-the-Lake, at the late XVIII. He parceled them out among its 14 sons and daughters.

Paul’s father bought the last tiny bit of those fields already owned by a family member, a cousin. He planted the first vineyards and set his mind on regaining the fields he could. The first Henry of Pelham vintage came out in 1988. Talking with Paul Speck is like talking with an Ontario’s wine wise man. He took crucially part in the creation of the appellation model for the Canadian wine (the VQA), he provided his knowledge for delimiting the Niagara Peninsula VQA’s territory and, later on, he succeeded in dividing it off in 10 subregions (some of his wines are only labeled under the Short Hills Bench VQA).

Going deep into the depths of the winery to do the tasting, the barrels are silent witnesses of a pleasant and relaxed conversation, explaining and analyzing their wines. Wines that, in general, express freshness thanks to a very pleasant natural acidity and a more than correct vinification, which doesn’t accept any gratuitous sweetening.

We begin the tasting with the Cuvée Catharine Rosé Brut (70% Pinot Noir, 30% Chardonnay / 30 months in bottle), an amazing sparkling rosé made following the traditional method. Yeast and grass aromas. Long, structured and very well integrated bubble. A wine dedicated to the great-great-grandmother, that owns all the elegance and the character of a mature woman, as should have been that mother of 14 sons.

The second stop in our trip through the Henry of Pelham wines is the Speck Family Reserve Riesling 2008 (100% Riesling / young). At last, a Canadian Riesling not too sweet! Honey fragrance, flowers and a petroleum touch. It already keeps a good acidity, and offers a surprise: mineral tones. Fatty texture. A wine with Alsatian character that, as Paul asserts, we can enjoy perfectly in a few years… we will confirm it soon, tasting the vintage 2004…

We close the whites chapter with the Speck Family Reserve Chardonnay 2009 (100% Chardonnay / fermented and aged 6 months in French oak barrel, 60% new), which shows a beautiful and bright pale gold colour. On the nose, the vanilla and the smoky aromas stand out, preceding the arrival of certain citric and peach tones. Again, we enjoy the oily texture in this Californian wink wine.

We open the reds sessions with a –it couldn’t be another grape- Speck Family Reserve Pinot Noir 2009 (100% Pinot Noir / aged in French oak barrel, a third of them new). A deep and complex wine, that reveals spicy (clove) and non overripened red fruit. Light and very fresh on the palate, it gives to the breath balsamic tones (as of mint). This freshness is the most surprising and lovely thing of this wine, what you would link –cliché over a cliché- with this country’s climate… although they say that in Niagara Peninsula they have preferential temperatures (…).

We follow our sensorial path going to one of the most characteristic coupages of the wine world, a classic meritage, the Speck Family Reserve Cabernet-Merlot 2007 (50% Cabernet Sauvignon, 50% Merlot… and some years a bit of Cabernet Franc / fermented in 5,000 liters French oak open cask and aged 20 months in also French oak barrels, a 60% of them new), which claims for the title of most elegant and relevant wine of the family. That is to say, it is the father, well dressed, perfectly ready for a high level financial business meeting. It expresses in sight through a black cherry color. It shows an interestingly subtle on the nose, with a not very intense red fruit, to finish exploding on the palate, with tasty tannins. Bordelais souvenirs…

Paul has kept until the last moment the ace up his sleeve. It is not his most expensive wine, neither the most pretentious, but for sure it is the most surprising and interesting. One of those love-hate wines… LOVE! In fact, it belongs to the second line of the house, the ‘Reserve’, as it was the wayward son who is not allowed to entry the club of Short Hills Bench VQA and he has to resign himself with the more modest club of Ontario VQA. It is the Henry of Pelham Reserve Baco Noir 2010 (100% Baco Noir from vines planted on 1984 and 1994 / 15 months in American oak barrels). Dark bloody red color. On the nose, it confirms its concentration and power, with smoky, tobacco and cedar aromas. And on the palate, major surprise, a marked acidity and freshness, an unexpected feature which combines superbly with all that ultra concentration that menaced to punch the palate. Excitement and happiness for having found a DIFERENT wine (like that, in capital letters), which has already travelled home. Anyhow, warning from the wise man to potential rash youngsters: baco noir can be very good if it is well made or can be the worst wine of the world if it is bad made (I have heard that about sumoll and cariñena, isn’t it?).

As a conclusion for the tasting, we couldn’t leave the winery without tasting the Henry of Pelham Icewine Riesling 2008 (100% Riesling, harvested when the vineyard is naturally frozen at a temperature between -8ºC and -13ºC… Cold! / when it is pressed, the water of the grape lags behind as an iced block, while the falling juice is almost just sugar and variety). Tasting this wine (or his other Vidal and Cabernet Franc icewines), you have the impulse of doing the wave, clapping your hands and taking your hat off, all at the same time. Mainly citric aromas (lemon and lime) and honey touches. Fresh acidity on the palate and not too alcohol (8.8%) make it an ideal after-dinner partner, as those friends with whom the conversation flows and with whom you feel like linking lunch with tea, and tea with dinner.

We finish the time eating something at the Coach House Café, the restaurant located in the estate, with a great patio and a straightforward and satisfying menu. While eating we taste:
-Henry of Pelham Rosé 2011 (Cabernet Sauvignon, Gamay and Syrah / young), fresh and unpretentious… It is NOT sweet!!! Hurray!
-

diumenge, 13 de maig del 2012

Brunch = Breakfast + Lunch


Una de les experiències imprescindibles per a qualsevol que visiti Toronto és anar a fer un bon Brunch. Brunch = Breakfast + Lunch. O sigui, un esmorzar-dinar. Una mena d’aperitiu o vermut ampliat que substitueix el dinar i que es pot gaudir, aproximadament, entre les 11 del matí i quarts de 3 de la tarda... Tot i que val la pena avisar que sovint, més que una substitució del dinar, sembla una suma literal d’esmorzar més dinar, i tot en un mateix plat atapeït.
El Brunch és tota una institució a Toronto. Els dissabtes i diumenges, els torontesos surten de casa al matí amb destí al seu establiment preferit de Brunch. Restaurants informals, cafeteries, bars i tavernes són els llocs on es pot gaudir d’un d’aquests característics àpats. A més, si fa una mica de sol i el fred no tira enrera (per a ells, si el termòmetre passa d’un parell de graus positius, ja n’hi ha prou), l’objectiu és l’anomenat ‘patio’, les terrassetes que floreixen arreu per primavera.
La menja més característica del brunch són els ous: ous ferrats, ous remenats, ous escalfats, ous Bennedict, truites... Els còmplices habituals són les patates fregides, el bacon i les French toasts (a Catalunya, rostes de Santa Teresa). A partir d’aquí, tot s’hi val: torrades amb mantega i melmelada, pollastre a la planxa o arrebossat, hamburgueses, amanides variades i un llarg etcétera. Per beure, el típic és el cafè (americà i en gerra, of course), tot i que ningú s’estranyarà que demaneu una cervesa. Per als més ‘cools’, còctels a mansalva: un Caesar ben picant (vodka amb Clamato –barreja de suc vegetal i de cloïssa- i tabasco) o un més elegant Mimosa (suc de taronja amb vi escumós) són els dos més populars.
Hi ha establiments absolutament especialitzats en brunchs que els migdies de cap de setmana estan plens a vessar d’àvids menjadors d’ous Bennedict o famèlics endrapadors de French toasts. Un d’aquests és el de la cadena Cora’s Breakfast de Blue Jays Way amb Wellington St. West, on aquest hivern vaig arribar a veure-hi una vintena de persones fent cua tranquil·lament davant de la porta... a 12ºC sota zero!! És seriós, això del Brunch.
Brunch al '3 Speed' (1163 Bloor St. W)

Eggs Bennedict al '3 Speed' (1163 Bloor St. W)

- - - - - - - - - -
Una de las experiencias imprescindibles para cualquiera que visite Toronto es ir a tomar un buen Brunch. Brunch = Breakfast + Lunch. O sea, un desayuno-comida. Una especie de aperitivo o vermut ampliado que sustituye a la comida y que se puede disfrutar, aproximadamente, entre las 11 de la mañana y las dos y pico de la tarde… Aunque hay que advertir que  a menudo, más que una sustitución de la comida, parece una suma literal de desayuno más comida , y todo en un mismo plato rebosante.
El Brunch es toda una institución en Toronto. Los sábados y domingos, los toronteses salen de casa por la mañana con destino a su establecimiento favorito de Brunch. Restaurantes informales, cafeterías, bares y tabernas son los lugares donde se puede disfrutar de uno de estos característicos ágapes. Además, si hace un poco de sol y el frío no echa para atrás (para ellos, si el termómetro pasa de un par de grados positivos, ya es suficiente), el objetivo es el denominado ‘patio’, las terracitas que florecen aquí y allá por primavera.
El manjar más característico del brunch son los huevos: huevos fritos, huevos revueltos, huevos escalfados, huevos Bennedict, tortillas… Los cómplices habituales son las patatas fritas, el bacon y las French toasts (torrijas). A partir de aquí, todo vale: tostadas con mantequilla y mermelada, pollo a la plancha o frito, hamburguesas, ensaladas varias y un largo etcétera. Para beber, lo típico es el café (americano y en jarra, of course), aunque nadie se extrañará de que pidáis una cerveza. Para los más ‘cools’, cócteles a mansalva: un Caesar bien picante (vodka con Clamato –mezcla de zumo vegetal y de almeja- y tabasco) o un más elegante Mimosa (zumo de naranja con vino espumoso) son los dos más populares.
Hay establecimientos absolutamente especializados en brunchs que durante los mediodías de fin de semana están repletos de ávidos comedores de huevos Bennedict o de famélicos zampadores de French toasts. Uno de estos es el de la cadena Cora’s Breakfast de Blue Jays Way con Wellington St. West, donde este invierno llegué a ver una veintena de personas haciendo cola tranquilamente ante la puerta… ¡a 12ºC bajo cero! Cosa seria, esto del brunch.
Brunch coffee at Paddington's (St. Lawrence Market)
Brunch at Paddington's (St. Lawrence Market)

- - - - - - - - - -

One of the essential experiences for anybody who visit Toronto consists in having a good Brunch. Brunch = Breakfast + Lunch. A kind of expanded ‘aperitivo’ or ‘vermut’ that replaces lunch and that you can enjoy more or less from 11 am to about more than 2 pm… Although I have to say that often, more than a substitution of the lunch, it seems like an addition of the breakfast plus the lunch, everything in the same overflowing plate.

The Brunch is a very important thing in Toronto. Every Saturday and Sunday, Torontonians leave home at morning bound for their favorite brunch place. Casual restaurants, cafes, pubs and taverns are the places where you can enjoy one of these characteristic meals. If the day is sunny and not really cold (for them, about 2ºC could be enough), the goal is the ‘patio’, the outside terraces that flourish everywhere on springtime.

The most typical brunch dish is eggs: fried eggs, scrambled eggs, poached eggs, eggs Bennedict, omelettes… The common partners are French fries, bacon and French toasts. From here, everything is possible: butter and jam toasts, grilled or fried chicken, burgers, varied salads and a long etc. For drink, the typical is coffee (American, of course), but nobody will be surprised if you order a beer. For the ‘coolest’ people, cocktails: the most popular are a spicy Caesar or a more elegant Mimosa.

There are places absolutely specialized in brunch that on weekend noons are overcrowded with egg Bennedict and French toast eaters. One of these is the Cora’s Breakfast at Blue Jays Way (Wellington St. W), where this winter I have seen about 20 people calmly queuing at its door… at 12ºC below zero! A serious issue, that of the brunch.

The patio of 'Future' (483 Bloor St. W - The Annex)
 
Brunch al 'Future' (483 Bloor St. W - The Annex)

dissabte, 10 de març del 2012

Tokens


Aquest és el nom de la moneda més valuosa que corre per Toronto. Token. I de pas, també és la més petita de totes, minúscula diria jo. De fet, té una mida gairebé idèntica a la de la moneda d’un cèntim d’euro, però el seu valor és sensiblement diferent... és unes dues-centes vegades més valuosa.
Aquesta merdeta de moneda, que té la maleïda afició de perdre’s fins i tot dins les butxaques o al moneder i de no deixar-se agafar amb guants (molt pràctic, quan esperes el tramvia amb temperatures sota zero), és encunyada per la TTC, l’omnipotent autoritat del transport públic de Toronto. És l’equivalent del bitllet senzill de l’ATM a Barcelona, però aquí cada token costa 3 dòlars (2,60 dòlars si els compres com a mínim de tres en tres, tarifes de 2012).
Els tokens es poden comprar en estacions de metro, ja sigui a la guixeta d’entrada o en unes màquines expenedores que només accepten monedes (en fan falta unes quantes per poder comprar tokens). Segons diuen al web de la TTC, també es poden trobar en 1.200 punts de venda autoritzats disseminats per tota la ciutat (ja ho provaré).
Una de les sensacions més curioses quan entres al metro, autobús o al tramvia de Toronto és la manera de pagar el viatge: ficant el token de torn en una caixeta (modern, oi?). El súmmum de la modernitat són els torns automàtics del metro, on cal introduir el preceptiu token per una ranura situada al mateix torn... aquesta acció sempre em provoca la sensació d’estar alimentant una màquina escurabutxaques.
Tokens
 - - - - - - - - - -
Este es el nombre de la moneda más valiosa que corre por Toronto. Token. Y de paso, también es la más pequeña de todas, minúscula diría yo. De hecho, tiene una medida casi idéntica a la de la moneda de un céntimo de euro, pero su valor es sensiblemente diferente… es unas doscientas veces más valiosa.
Esta mierdecita de moneda, que tiene la maldita afición de perderse incluso dentro de los bolsillos o del monedero y de no dejarse coger con guantes (muy práctico, cuando esperas el tranvía con temperaturas bajo cero), es acuñada por la TTC, la omnipotente autoridad del transporte público de Toronto. Es el equivalente del billete sencillo de la ATM de Barcelona, pero aquí cada token cuesta 3 dólares (2,60 dólares si los compras como mínimo de tres en tres, tarifas de 2012).
Los tokens se pueden comprar en estaciones de metro, ya sea en la taquilla de entrada o en unas máquinas expendedoras que sólo aceptan monedas (hacen falta unas cuantas para poder comprar tokens). Según dicen en la web de la TTC, también se pueden encontrar en 1.200 puntos de venta autorizados diseminados por toda la ciudad (no lo he intentado todavía).
Una de las sensaciones más curiosas cuando entras en el metro, el autobús o el tranvía de Toronto es la manera de pagar el viaje: metiendo el dichoso token en una cajita (moderno, ¿verdad?). El colmo de la modernidad son los tornos automáticos del metro, en los que hay que introducir el preceptivo token por una ranura situada en el mismo torno… esta acción siempre me evoca la sensación de estar alimentando una máquina tragaperras.
1 Token vs. 1 Euro cent.
- - - - - - - - - -

This is the name of the most valuable coin that runs through Toronto. Token. And by the way, it is also the smallest of all, it’s tiny in fact. Actually, it has a measure almost identical to that of the one euro cent coin, but its value is significantly different… it is a hundred times more valuable.
This tiny coin, which has the damn hobby of being lost even inside your pockets or purse, and which doesn’t let to get caught when wearing gloves (something very handy when waiting the streetcar below zero), is struck by the TTC, the omnipotent authority of the Toronto public transport. It is the equivalent of a single ticket from the ATM in Barcelona, but here each token costs 3 dollars (2.60 if you buy a minimum of three, 2012 fares).
Tokens can be purchased in subway stations, either at the office or at the vending machines that you can find in the halls, which accept only coins (and you need a few of them to buy tokens). As it is said on the TTC’s website, tokens can also be found in 1,200 authorized points scattered throughout  the city (I have not tried that yet).
One of the strangest feeling when entering the subway, bus or streetcar at Toronto is the way to pay for the trip: getting the damn token in a box (modern, right?). The height of modernity are the tripod turnstiles of the subway, where you have to insert the token into a slot located in the same turnstile… this action always evokes to me the feeling that you are feeding a slot machine.