![]() |
| Michael Lewis Johnson, cambrer-trompetista |
L'experiència més màgica
viscuda durant els primers set mesos a Toronto va ser en un indret anomenat The
Communist’s Daughter (La Filla del Comunista). Aquest bar fosc i allargat té en
la música en directe el seu reclam fonamental, però amb una particularitat ben
especial: els dissabtes a la tarda (de quatre a set) no és un grup convidat qui
actua, sinó el propietari de l’establiment i barman, Michael Lewis Johnson (veu
i trompeta), acompanyat de la banda The Red Rhythm (guitarra, baix, contrabaix
i saxo). Un espectacle càlid i proper, o més aviat íntim. Una atmosfera única,
confortable, acollidora i amigable, una d’aquelles estones de felicitat
compartida tan poc habituals en una ciutat generalment massa gran i massa freda
com sovint es mostra Toronto.
El local es troba situat al 1149
de Dundas Street West (cantonada amb Ossington Avenue), al rovell de l’ou d’una
de les zones més de moda de la ciutat. Restaurants plens a vessar i un caràcter
d’heterogeneïtat bohèmia. Al rètol de la façana encara s’hi llegeix Nazaré
Snack Bar, herència d’antics propietaris, i cal fixar-se en una pissarra
penjada al finestral darrere el qual toquen els músics per endevinar que has
arribat a The Communist Daughter.
Línia de tauletes rodones a
l’esquerra i barra de principi a fi a la dreta. Tot ple. Només tenim lloc drets
al fons del local, recolzats a un clàssic juke-box. Els qui entren al darrera s’acomoden
sense timidesa a l’altra banda de la barra, colze a colze amb el
cambrer-trompetista. El Michael Lewis Johnson omple l’estància amb un carisma
magnètic, ningú se li resisteix. Canta mentre ens serveix la cervesa stout
artesanal de la casa i aprofita els parèntesis la seva interpretació a la trompeta
per arreplegar i rentar ràpidament quatre gots, que ja no li’n queden de nets.
Absolutament recomanable. Ah,
i els diumenges de cinc a vuit també hi ha actuació, de John Borra i Sam
Ferrara.
- - - - - - - - - -
![]() |
| El contrabajo y dos clientes, pausa cigarrillo |
La experiencia
más mágica vivida durante los primeros siete meses en Toronto fue en un lugar
llamado The Communist Daughter (La Hija del Comunista). Este bar oscuro y
alargado tiene en la música en directo su reclamo fundamental, pero con una
particularidad bien especial: los sábados por la tarde (de cuatro a siete) no
es un grupo invitado el que actúa, sino el propietario del establecimiento y
barman, Michael Lewis Johnson (voz y trompeta), acompañado de la banda The Red
Rhythm (guitarra, bajo, contrabajo y saxo). Un espectáculo cálido y cercano, o
más bien íntimo. Una atmósfera única, confortable, acogedora y amigable, uno de
esos instantes de felicidad compartida tan poco habituales en una ciudad
generalmente demasiado grande y demasiado fría como a menudo se muestra
Toronto.
El local se
encuentra situado en el 1149 de Dundas Street West (esquina con Ossington
Avenue), en el meollo de una de las zonas más de moda de la ciudad.
Restaurantes repletos y un carácter de heterogeneidad bohemia. En el cartel de
la fachada todavía se lee Nazaré Snack Bar, herencia de antiguos propietarios,
y hay que fijarse en una pizarra colgada en el ventanal tras el que tocan los
músicos para adivinar que has llegado a The Communist Daughter.
Línea de
mesitas redondas a la izquierda y barra de principio a fin a la derecha. Todo ocupado.
Sólo tenemos sitio de pie al fondo del local, apoyados en un clásico juke-box.
Quienes entran más tarde se acomodan sin timidez al otro lado de la barra, codo
a codo con el camarero-trompetista. Michael Lewis Johnson llena la estancia con
un carisma magnético, nadie se le resiste. Canta mientras nos sirve la cerveza
stout artesanal de la casa y aprovecha los paréntesis en su interpretación a la
trompeta para recoger y lavar rápidamente cuatro vasos, que se le han agotado
los limpios.
Absolutamente
recomendable. Ah, y los domingos de cinco a ocho también hay actuación, de John
Borra y Sam Ferrara.
- - - - - - - - - -
![]() |
| Stout beers and Michael Lewis Johnson |
The most magical experience I have
lived during my first seven months in Toronto was in a place called The
Communist Daughter. This dark and elongate bar has the live music as its
essential claim, but with a very special peculiarity: on Saturday evenings
(from 4 to 7), it doesn’t play an invited group but the owner of the place and
barman, Michael Lewis Johnson (voice and trumpet), accompanied by The Red
Rhythm band (guitar, bass, contrabass and saxophone). A warm and close show,
even intimate. A singular, comfortable, cozy and friendly atmosphere; one of
those so uncommon moments of shared happiness in a city that often appears as
too big and too cold.
The place is located at 1149 Dundas
Street West (at Ossington Avenue), in the heart of one of the most fashionable
areas of the city. Crowded restaurants and a character of bohemian
heterogeneity. On the front name you can read Nazaré Snack Bar, inheritance of
ancient owners, and you have to look to a little slate hanging at the picture
window to guess that you have already arrived to The Communist Daughter.
Line of small round tables at the left
and a bar from the beginning to the end at the right. All occupied. We only
have place stand up at the bottom of the room, leaned on a juke-box. Those who
enter later on, accommodate themselves at the other side of the bar, beside the
waiter-trumpeter. Michael Lewis Johnson fills the place with a magnetic
charisma. He sings while serves the house stout craft beer and takes advantage
of his trumpet performance parenthesis to pick a few glasses up and wash them
quickly.
Absolutely advisable. And on Sundays
from 5 to 8 there is also a show, by John Borra and Sam Ferrara.



Aquest post estaria la mar de ben complementat amb un mp3 de l'actuació del senyor Lewis Johnson... I una curiositat a desvetllar en una propera entrada, la història de l'original nom del pub. Quina enveja, Isaac, les experiències tan autèntiques que esteu vivint per allà dalt!
ResponEliminaS'ha de veure en directe, Xavi, que el magnetisme no es percep a través de mp3... Ara, que si vols, la pròxima vegada que hi vagi li compro el CD que ven i te'l regalo! jeje... Per cert, m'has fet buscar això de Nazaré i resulta que és una població de Portugal i, donada la gran comunitat portuguesa de Toronto, no m'estranyaria que vingués d'aquí. Ens veiem aviat!!
ResponElimina