dijous, 16 de febrer del 2012

The tip - La propina!!


Molt al tanto amb les propines a Toronto! En aquest país la propina (tip) està universalment institucionalitzada i no és entesa com un premi o una gratificació per un tracte excepcionalment satisfactori, sinó com un reconeixement per un servei correcte. És un dret adquirit. Tots els canadencs sense excepció acostumen a pagar un 15% més d’allò estipulat al compte (bill) a tots els restaurants i bars on van i, si consideren que han rebut un servei extraordinàriament bo, encara són capaços de fer una aportació extra a la causa del cambrer o cambrera de torn.
Des de la perspectiva tòpicament catalana, aquest és un dels fets culturals més incomprensibles que us podeu tirar a la cara en aquest país. Si ja trobareu car fotre-us una cervesa en una taverna, a qui se li acudeix encarir-la més motu proprio? I no us penseu que sigui fàcil sortir d’un establiment sense haver abonat la propina establerta. No sereu els primers (ja m’ha passat dues vegades) a qui el cambrer li pregunti, després de rebre el pagament i amb tota la correcció del món: “Hi ha hagut algun problema amb el servei? No us ha agradat el menjar?” És un eufemisme. En realitat volen dir: “Vols dir que no t’oblides de donar-me la propina que em pertoca, carallot?”
Si us feu els espabilats i responeu que tot ha estat de conya, gràcies, no us estalviaran una sortida del local entre males cares i potencialment tensa. De tota manera, també cal dir que el client d’un establiment canadenc és exigent i, si no deixa propina (o en deixa menys del 15% acceptat), és perquè hi ha alguna cosa que no li ha agradat. En aquest cas, precisament aquest és el moment de dir-ho i sovint acceptaran la crítica amb resignació i esportivitat... crec.

 - - - - - - - - - - -
¡Mucho cuidado con las propinas en Toronto! En este país, la propina (tip) está universalmente institucionalizada y no se entiende como un premio o una gratificación por un trato excepcionalmente satisfactorio, sino como un reconocimiento por un servicio correcto. Es un derecho adquirido. Todo canadiense sin excepción acostumbra a pagar un 15% más de lo estipulado en la cuenta (bill) en todos los restaurantes y bares a los que va y, si considera que ha recibido un servicio extraordinariamente bueno, todavía es capaz de hacer una aportación extra a la causa del camarero o camarera de turno.
Desde la perspectiva tópicamente catalana, este es uno de los distintivos culturales más incomprensibles con que os podéis topar en este país. Si ya encontraréis caro tomaros una cerveza en una taberna, ¿a quién se le ocurre encarecerla más motu proprio? Y no os penséis que sea fácil salir de un establecimiento sin haber abonado la propina establecida. No seréis los primeros (ya me ha pasado dos veces) a quien el camarero le pregunte, después de recibir el pago y con toda la corrección del mundo: “¿Ha habido algún problema con el servicio? ¿No os ha gustado la comida?” Es un eufemismo. En realidad quieren decir: “¿No crees que te olvidas de darme la propina que me toca, tontolaba?”
Si os hacéis los listos y respondéis que todo ha estado de maravilla, gracias, no os ahorrarán una salida del local entre malas caras y potencialmente tensa. De todos modos, también hay que reconocer que el cliente de un establecimiento canadiense es exigente y, si no deja propina (o deja menos del 15% aceptado), es porque ha habido algo que no le ha gustado. En este caso, precisamente este es el momento de decirlo y a menudo aceptarán la crítica con resignación y deportividad… creo.

Foto: Marcin Wichary
   - - - - - - - - - - -

Be careful with the tips in Toronto! In this country, the tip is something universally institutionalized and is not intended as a prize or a reward for an exceptionally successful treatment, but as a recognition for a proper service. It is an acquired right. Each and every one of the Canadians used to pay a 15% more than stated in the bill in all restaurants and bars. In the case that he would receive an extraordinarily good service, he would even be able to make an extra contribution the cause of that water or waitress.

From the topic Catalan perspective, this is one of the more incomprehensible cultural hallmark that you can find in this country. You will find expensive just take a beer in a tavern, so why would be something interested in making it even more expensive motu proprio? And do not think it is easy to leave the place without paying the established tip.

You will not be the first (it has already happened twice to me) to whom the waiter asked absolutely politely, after receiving the payment: “Has there been any problem with the service? Did the food didn’t taste well?” It’s an understatement. He really wants to say: “Don’t you think that you forget to give me the tip that I should receive, berk?

If you are slick on that and respond that everything was great, thanks, they are not going to save you from a pouting and eventually tense walkout. However, we should also recognize that the average Canadian customer is demanding and, if he doesn’t leave a tip (or leaves less than the accepted 15%) is due to something he has not liked. In this case, that’s just the moment to tell it, and often the will accept criticism with resignation and sportsmanship… I think.

dimarts, 14 de febrer del 2012

The Football Factory


Avui us presentaré un indret important en el meu Toronto: el bar on vaig a veure els partits del Barça i on, a sobre, puc celebrar els gols bevent-me una Estrella Damm (a 5,50 dòlars la llauna de mig litre). De fet, acabo de sortir-ne, després d’haver vist el Bayer Leverkusen-Barça de Champions (1-3) a l’hora de dinar, enmig d’un públic més aviat neutral tirant cap a germanòfil.
The Football Factory es troba a l’extrem oest del Downtown, a la cantonada de Bathurt Street amb Richmond Street. És un local relativament petit, amb una capacitat per a unes 40 persones assegudes a les taules, i unes deu més a la barra, i amb una dotzena de pantalles de televisió penjades aquí i allà. Sí, sí, heu llegit bé: 12 teles. L’estètica és més aviat de pub britànic i, com a la immensa majoria de bars de Toronto, s’hi serveixen àpats.
Per ser sincers –i no us ho prengueu com una amenaça- és un local on beure cervesa i veure futbol, així que no us feu gaires il·lusions amb el menjar (amb la inesperada excepció de plats de peix com els calamars i popets a la planxa o els musclos al vapor... collonuts!). El vaig conèixer per casualitat a través del blogTO i em va convèncer el fet que, al seu web hi pengin un calendari amb els partits que transmetran: sobretot futbol (soccer) i alguns partits de futbol americà, hoquei sobre gel i combats de l’anguniosa UFC (Ultimate Fighting Championship, on em sembla que s’hi val tot).
El propietari, el Pat Pennman és un paio divertit amb barba d’uns quants dies i que sempre porta gorra i un penjoll amb una corona. El dia del partit de Copa del Rei R. Madrid-Barça que, a més, portava una samarreta amb una corona dibuixada, no vaig poder estar-me de preguntar-li la raó de tanta exhibició filomonàrquica i em va dir que de segon nom es deia Kingston (king=rei)... no sé si creure-m’ho, però aquí queda dit.
Una curiositat, quan hi ha partit del Barça, el Pat posa l’Estrella d’oferta: 4 llaunes de mig litre a 20 dòlars. El més sorprenent per a mi és que hi ha persones soles que s’acullen a l’oferta... i se les beuen! Ell es pensa que jo sóc una mica nena perquè amb dues durant un partit en tinc més que de sobres. Jo penso que estan tots bojos: són dos litres de cervesa en menys de dues hores!!
Pàgina web de The Football Factory: www.thefootiefactory.ca


- - - - - - - - - - -
Hoy os presentaré un lugar importante en mi Toronto: el bar a donde voy a ver los partidos del Barça y donde, encima, puedo celebrar los goles bebiéndome una Estrella Damm (a 5,50 dólares la lata de medio litro). De hecho, acabo de salir de allí, tras haber visto el Bayer Leverkusen-Barça de Champions (1-3) a la hora de comer, entre un público más bien neutral tirando hacia germanófilo.
The Football Factory se encuentra en el extremo oeste del Downtown, en la esquina de Bathurst Street con Richmond Street. Es un local relativamente pequeño, con una capacidad para unas 40 personas sentadas a las mesas, y unas diez más en la barra, y con una docena de pantallas de televisión colgadas aquí y allá. Sí, sí, habéis leído bien: 12 teles. La estética es más bien de pub británico y, como en la inmensa mayoría de bares de Toronto, se sirven comidas.
Para ser sinceros –y no os lo toméis como una amenaza- es un local donde beber cerveza y ver fútbol, así que no os hagáis demasiadas ilusiones con la comida (con la inesperada excepción de platos de pescado como los calamares o pulpitos a la plancha o los mejillones al vapor… ¡cojonudos!). Lo conocí por casualidad a través del blogTO y me convenció el hecho de que, en su web cuelguen un calendario con los partidos que retransmitirán: sobre todo fútbol (soccer) y algunos partidos de fútbol americano, hockey sobre hielo y combates de la angustiosa UFC (Ultimate Fighting Championship, donde me parece que vale todo).
El propietario, Pat Pennman es un tipo divertido con barba de unos cuantos días y que siempre lleva gorra y un colgante con una corona. El día del partido de Copa del Rey R. Madrid-Barça que, además, llevaba una camiseta con una corona dibujada, no pude evitar preguntarle la razón de tal exhibición filomonárquica y me dijo que de segundo nombre se llamaba Kingston (King=rey)… no sé si creérmelo, pero aquí queda dicho.
Una curiosidad, cuando hay partido del Barça, Pat pone la Estrella de oferta: 4 latas de medio litro a 20 dólares. Lo más sorprendente para mí es que hay personas solas que aceptan la oferta… ¡y se las beben! Él piensa que yo soy un poco nena porque con dos durante un partido tengo más que de sobras. Yo pienso que están todos locos: ¡¡son dos litros de cerveza en menos de dos horas!!
Página web de The Football Factory: www.thefootiefactory.ca


- - - - - - - - - -

Today, I will show you an important place in my Toronto: the bar where I go to watch the Barça games and where, above, I can celebrate the goals sipping an Estrella Damm ($5.50 the can of half a liter). In fact, I have just come from there, after having watched the Bayer Leverkusen-Barça (1-3) at lunchtime, among a rather neutral or a little bit Germanophile public.

The Football Factory is located at the west end of Downtown, on the Bathurts Street and Richmond Street intersection. It is a relatively small local with a capacity for 40 people seated at tables, and about ten more at the bar, and a dozen television screens hung here and there. Yes, yes, you have read that right: 12 TVs. The aesthetic looks rather like a British pub and, as the vast majority of bars in Toronto, they serve meals.

To be honest –and do not take it as a threat-, it is a place where drinking beer and watching football, so do not become too hopeful with food (with the unexpected exception of fish dishes such as grilled squid or octopus or steamed mussels… they’re great!). I met this bar by chance through the blogTO and it convinced me because they upload at their website a calendar of games broadcasted: especially football (soccer) and some American football or ice hockey games and some anguishing UFC combats (Ultimate Fighting Championship, where I think everything is accepted).

The owner, Pat Pennman, is a funny guy with a few-days beard who always wears a cap and a crown collar. The day of the Copa del Rey game R. Madrid-Barça, when he was wearing a t-shirt with a crown drawn, I could not avoid asking him the reason for such a philomonarchic display and he told me that his second name was Kingston… I don’t know if it’s true, but here it is.

A curiosity: when there is a Barça game, Pat puts the Estrella as a deal: 4 cans at $ 20. Most surprising to me is that there are single people who accept the offer… and they drink them all! He thinks I’m a little girl because I have enough with a couple of them during a game. I think they are all crazy: two liters of beer in less than two hours!

Website of The Football Factory: www.thefootiefactory.ca




diumenge, 12 de febrer del 2012

CN Tower


Aquest enorme xupa-xups acabat amb punxa és l’element més emblemàtic de Toronto. El seu perfil allargassat surt en totes les fotos que pretenen definir la ciutat. I no m’ho invento jo; ho podeu comprovar: googlegeu Toronto i cliqueu la pestanya d’Imatges i ja ho veureu: aproximadament al 95% de les fotos que s’hi ofereixen hi apareix la CN Tower (i moltes de les que no hi apareix estan fetes des del seu mirador). No és d’estranyar, doncs, que tothom que vagi a Toronto de viatge en torni amb intents de fotografia de la torre (és difícil fotografiar-la de prop) i havent gaudit de les vistes que es poden obtenir durant la visita.

Una ciutat amb escassa història s’ha d’abocar a construccions modernes per fardar d’arquitectura, i la CN Tower permet als torontesos fardar amb arguments. Construïda per la companyia ferroviària Canadian National (d’on li ve el nom CN) l’any 1976, va ostentar fins el 2010 el rècord d’edifici més alt del món, amb 553 metres (no es tenen en comptes les antenes ni altres estructures suportades per cables). Aquell any la va superar el Burj Khalifa de Dubai en la classificació d’edificis, així com la Canton Tower en la més específica classificació de torres (que l’any 2011 va començar a encapçalar la recent Tokyo Sky Tree)*.

Els usos de la CN Tower són bàsicament dos: turístic i com a antena de comunicacions. Val la pena pagar els 24 dòlars (més taxes) que costa la visita bàsica d’observació. Per aquest preu, l’experiència inclou la pujada en ascensor ultrarràpid fins els 346 metres (Look Out) i l’accés al pis inferior (342 m, Glass Floor). Al nivell del Look Out es pot gaudir d’una panoràmica de la ciutat a través de finestres de vidre. Al nivell del Glass Floor, hi ha una zona amb un espectacular terra de vidre, així com una galeria exterior que fa la volta completa a la torre amb vistes de tot Toronto: el llac i les illes per una banda, el Financial District i tot el Downtown d’una altra, els gratacels de Mississauga en la llunyania i sobretot l’enorme extensió d’una ciutat desparramada al llarg 23 km de nord a sud per 43 km d’est a oest.

La visita té la virtut de ser breu (segons com, gairebé més breu que les cues a les guixetes i els ascensors, tant de pujada com de baixada). Qui tingui ganes d’estar-s’hi més estona, pot contractar la visita completa, que inclou el Sky Pod (a 447 m, amb vistes que prometen estendre’s 160 km a la rodona) i un parell d’atraccions a la base que no tenen res a veure amb la torre (una peli en 3D sobre les onades de Tahití i una experiència multisensorial himalaio-amazònica). Una altra qüestió a tenir en compte, per als gurmets, és la possibilitat de dinar o sopar al restaurant 360, que hi ha al nivell Look Out, i gaudir de les vistes còmodament des d’allà... ara, no t’estalvia pagar l’entrada d’observació.

Les millors perspectives de la torre no s’aconsegueixen a la seva base ni als voltants. La fotografia que encapçalarà el vostre àlbum de Toronto us sorprendrà apareixent entre dos gratacels mentre passegeu pels carrers del Downtown, pel Waterfront o fins i tot a les illes, encapçalant el skyline de la ciutat. Per cert, fixeu-vos en la torre de nit, quan el seu tronc, el cos principal i l’agulla superior s’il·luminen de forma dinàmica. La culpa la tenen els més de 1.300 leds instal·lats l’any 2007 a l’interior del canal dels ascensors, a l’exterior del cos i de l’agulla. L’espectacle d’aquests llums en moviment, que canvien de color segons el dia o la celebració que calgui conmemorar, tot i aparentment repetitiu, es fa mirar.

* Per als friquis de les estadístiques, el Burj Khalifa mesura 829,84 m, la Canton Tower 600 m, i la Tokyo Sky Tree 634 m.

Web oficial: www.cntower.ca

Fotos: Wladyslaw / Wikipedia

- - - - - - - - - - -

Este enorme chupa-chups acabado en punta es elemento más emblemático de Toronto. Su perfil alargado sale en todas las fotos que pretenden definir la ciudad. Y no me lo invento yo; lo podéis comprobar: googlead Toronto y clicad en la pestaña de Imágenes y ya lo veréis: aproximadamente en el 95% de las fotos que ofrece el resultado aparece la CN Tower (y muchas de aquellas en las que no aparece están tomadas desde su mirador). No es de extrañar, pues, que todo aquel que vaya a Toronto de viaje vuelva con intentos de fotografía de la torre (es difícil fotografiarla de cerca) y habiendo disfrutado de las vistas que se pueden obtener durante la visita.

Una ciudad con escasa historia se tiene que volcar en construcciones modernas para fardar de arquitectura, y la CN Tower permite a los toronteses fardar con argumentos. Construida por la compañía ferroviaria Canadian National (de donde le viene el nombre CN) en 1976, ostentó hasta 2010 el récord de edificio más alto del mundo, con 553 metros (no se tienen en cuenta las antenas ni otras estructuras soportadas por cables). Aquel año la superó el Burj Khalifa de Dubai en la clasificación de edificios, así como la Canton Tower en la más específica clasificación de torres (que en 2011 pasó a liderar la reciente Tokyo Sky Tree)*.

Los usos de la CN Tower son básicamente dos: turístico y como antena de comunicaciones. Vale la pena pagar los 24 dólares (más tasas) que cuesta la visita básica de observación. Por este precio, la experiencia incluye la subida en ascensor ultrarrápido hasta los 346 metros (Look Out) y el acceso al piso inferior (342 m, Glass Floor). En el nivel del Look Out se puede disfrutar de una panorámica de la ciudad a través de ventanas de cristal. En el nivel del Glass Floor, hay una zona con un espectacular suelo de cristal, así como una galería exterior que rodea completamente la torre con vistas de todo Toronto (o de Torontoentero, como dice el chiste): el lago y las islas por un lado, el Financial District y todo el Downtown por otro, los rascacielos de Mississauga en la lejanía y sobre todo la enorme extensión de una ciudad desparramada a lo largo de 23 km de norte a sur por 43 km de este a oeste.

La visita tiene la virtud de ser breve (según cómo, casi más breve que las colas en las taquillas y los ascensores, tanto de subida como de bajada). Quien tenga ganas de de estar más rato, puede contratar la visita completa, que incluye el Sky Pod (a 447 m, con vistas que prometen extenderse 160 km a la redonda) y un par de atracciones en la base que no tienen nada que ver con la torre (una peli en 3D sobre las olas de Tahití y una experiencia multisensorial himalayo-amazónica). Otra cuestión a tener en cuenta, para los gourmets, es la posibilidad de comer o cenar en el restaurante 360, que está en el nivel Look Out, y disfrutar de las vistas cómodamente desde allí… aunque no te ahorra pagar la entrada de observación.

Las mejores perspectivas de la torre no se consiguen en su base ni en las cercanías. La fotografía que encabezará vuestro álbum de Toronto os sorprenderá apareciendo entre dos rascacielos mientras paseáis por las calles del Downtown, por el Waterfront o incluso en las islas, liderando el skyline de la ciudad. Por cierto, fijaos en la torre de noche, cuando su tronco, el cuerpo principal y la aguja superior se iluminan de forma dinámica. La culpa la tienen los más de 1.300 leds instalados en el hueco del ascensor, y en los exteriores del cuerpo y la aguja. El espectáculo de estas luces en movimiento, que cambian de color según el día o la celebración que haga falta conmemorar, aun aparentemente repetitivo, se hace mirar.

* Para los frikies de las estadísticas, el Burj Khlaifa mide 829,84 m, la Canton Tower 600 m, y la Tokyo Sky Tree 634 m.

Web oficial: www.cntower.ca

Des de la torre / From the tower

- - - - - - - - - -

The huge sharp-pointed lollypop is the Toronto’s most emblematic item. Its elongated shape is present in all the pictures which intend to define the city. And I’m not making it up, you can see it by yourself: google Toronto, click the images tab and you will see: approximately the 95% of the photos given as the result shows the CN Tower (and many of the others are taken from its viewpoint). No wonder, then, that everyone who travels to Toronto comes back with some photograph-attempts of the tower (hard to photograph from close distance) and having enjoyed the views you can get during the visit.

A city with so little history has to dump in modern builgins to show off its architecture, and the CN Tower allows Torontonians show off with arguments. Built by Canadian National Railway Company (whence comes the name CN) in 1976, until 2010 it held the record for world’s tallest building, with its 553 meters (not taking into account the antennas or other structures supported by cables). That year, the Dubai’s Burj Khalifa surpassed it in the buildings’ classification, as well as the Canton Tower did it in the most specific towers’ classification (which in 2011 went on to lead the recent Tokyo Sky Tree)*.

Basically, the CN Tower uses are two: on tourism and as a communications antenna. It’s worth paying the $ 24 (plus taxes) which costs the basic observation visit. For this price, the experience includes the rising in ultra-fast elevator to the 346 meters level (Look Out) and access the lower level (342 m, Glass Floor). In the Look Out level, you can enjoy a panoramic view of the city through glass windows. In the Glass Floor level, there is a spectacular area with a glass floor, and a verandah completely surrounding the tower with views across Toronto: the lake and the islands on one side, the Financial District and Downtown on the other side, the Mississauga skyline in the distance and especially the vast expanse of a city sprawled along 23 km from north to south and 43 km from east to west.

The visit has the virtue of being short (even shorter than the queues at the ticket office and elevators, both upstream and downstream). Who feel being more time there, they can purchase the full tour, including the Sky Pod level (447 m, with views that promise to extend 160 km radius) and a couple of attractions that have nothing to do with the tower, at the ground level (a 3D movie about the Tahiti waves and a Himalayan-Amazon multisensory experience). Another issue to consider, for gourmets, is the possibility of having lunch or dinner at the Restaurant 360, which is in the Look Out Level, and comfortably enjoy the views from there… even if it doesn’t saves you pay the observation tour ticket.

You are not going to get the best outlook of the tower from the ground close to it or nearby. The lead picture in your Toronto’s photo album will surprise you appearing  between two skyscrapers while you were walking around the Downtown streets, the Waterfront or in the islands, leading the city skyline. By the way, look at the tower at night when its trunk, the main pod and the upper needle light up dynamically. The fault lies with the more than 1,300 LEDs installed in the elevators shaft, and the exterior of the pod and the needle. The spectacle of these moving lights that change color depending on the day of the celebration, even seemingly repetitive, it is looking.

* For the statistics freaks, the Burj Khalifa measures 829.84 m, the Canton Tower 600 m and the Tokyo Sky Tree 634 m.

Official site: www.cntower.ca

dijous, 9 de febrer del 2012

Downtown Toronto - Blade Runner City

La primera vegada que vaig poder veure la imatge del Downtown de Toronto durant la nit em va causar una impressió hipnòtica. A mesura que el cel apagava la seva claror, les moles dels gratacels perdien la uniformitat catedralícia per anar encenent llumetes que dotaven de personalitat cadascun dels apartaments o oficines que els integren. El resultat final em recorda algunes escenes de la pel·lícula Blade Runner (dir. Ridley Scott, 1982, amb Harrison Ford i una debutant Daryl Hannah) que, segons he llegit a la Wikipèdia, estava ambientada al Los Angeles de 2019 (només?), però gairebé podria ser una visió del Toronto de tres dècades enllà de l'estrena del film.

Després d'aquell dia, m'he aturat moltes vegades més a contemplar aquest fotograma actual de Blade Runner que se'm mostra rere els vidres de la finestra. Em sorprenen nous detalls, noves llums fixes o espurnejants, nous elements brillants de tots els colors (grocs, verds, vermells, blaus, blancs) i amb mil matisos d'intensitat. Em deixo embruixar per la serp il·luminada i en constant moviment en què es converteix la Gardiner Highway (la Ronda Litoral de Toronto).

Alguna vegada m'assec al sofà i la mirada se'm perd entre aquestes llums... llavors recupero les sensacions que alguna vegada he tingut davant d'una llar de foc, tot contemplant les flames.


-------------------------------------------------------------------------------------------------------

La primera vez que pude ver la imagen del Downtown de Toronto durante la noche, me causó una impresión hipnótica. A medida que el cielo apagaba su claridad, las moles de los rascacielos perdían la uniformidad catedralicia para ir encendiendo lucecitas que dotaban de personalidad cada uno de los apartamentos u oficinas que los integran. El resultado final me recuerda a algunas escenas de la película Blade Runner (dir. Ridley Scott, 1982, con Harrison Ford y una debutante Daryl Hannah) que, según he leído en la Wikipedia, estaba ambientada en Los Angeles de 2019 (¿sólo?), pero casi podría ser una visión del Toronto de tres décadas más allá del estreno del film.

Después de aquel día, me he parado muchas veces más a contemplar este fotograma actual de Blade Runner que se me muestra tras los cristales de la ventana. Me sorprenden nuevos detalles, nuevas luces fijas o intermitentes, nuevos elementos brillantes de todos los colores (amarillos, verdes, rojos, azules, blancos) y con mil matices de intensidad. Me dejo hechizar por la serpiente iluminada y en constante movimiento en que se convierte la Gardiner Highway (la Ronda Litoral de Toronto).

Alguna vez me siento en el sofá y la mirada se me pierde entre estas luces… entonces recupero las sensaciones que alguna vez he tenido ante una chimenea, mientras contemplo las llamas.


------------------------------------------------------------------------------------------------------

The first time I saw the picture of Toronto’s Downtown at night, I had a hypnotic impression. As the sky faded its clarity, the moles of skyscrapers lost its uniformity lighting little lights which endowed personality to each of the apartments and offices that comprise them. The end result reminds me of some scenes from the film Blade Runner (dir. Ridley Scott, 1982, with Harrison Ford and a rookie Daryl Hannah) which, as I read on Wikipedia, was set in Los Angeles in 2019 (merely?), but almost could be a vision of Toronto three decades beyond the film’s release.

After that day, I have stopped many more times to see this current frame of Blade Runner that is shown to me behind the glass of the window. I am surprised by new details, new steady or intermittent lights, new bright elements of all colors (yellow, green, red, blue, white) and a thousand shades of intensity. I leave myself be mesmerized by the enlightened and constantly moving serpent in which the Gardiner Highway (Toronto’s Ronda Litoral) becomes.

Sometimes, I sit on the couch and my eyes get lost among these lights… then I recover the feelings I have ever had in front of a fireplace, as I contemplated the flames.